El minut de silenci

Recordo els teus ulls refulgents en la foscor.

També el teu riure suau i melodiós.

Resplendies com una flor enmig del desert en què m’ofego.

A vegades somio. Et veig al final del passadís.

Obres una porta. Entres. Es tanca. Corro.

L’obro jo. Tot és buit. No queda res. Ja no hi ets.

Escolto la teva veu, escolant-se com una brisa suau

entre el silenci del soroll absurd que m’absorbeix l’esperit.

-Oh infernal neguit!-

M’ennuego amb els plors que no aconsegueixo alliberar

i em deixo caure del precipici de la desesperança.

D’un ensurt desperto, creient que ja sóc lliure
–del meu turment són trencades les cadenes!–
i que et puc tornar a abraçar.

Però segueixo mort sobre el llit en què em vas abandonar.

Torna’m la llum que la teva absència m’ha llevat.

In pacem non requiesco.



[Daniel Pinyol. 19 de gener del 2014]

De la creació que volia esdevenir-se creador

Dels mites sobre l’origen a la biotecnologia i l’enginyeria genètica

L’Home no pot crear i ho sap. L’Home sap que ha de morir però desconeix el significat de la mort. L’Home necessita entendre la realitat: donar-li nom, tal com Jahvé encomanà a Adam, el primer dels nostres, que fes amb totes les espècies que havia creat sobre la Terra en el principi dels temps (Llibre del Gènesi; capítol 2, versets 19 i 20). Tot allò que no té nom és incapaç de copsar-ho, i quelcom que arriba a comprendre li dóna immediatament un nom. L’enteniment humà és la visió cognitiva d’aquesta raça que manca de forma i propòsit dins el marc del Sistema Natural. Aquesta visió seva ha estat tradicionalment miop en gran mesura, però des de l’origen de la seva consciència s’ha esforçat per millorar (la consciència de qui? Del Jo? Del Súper-jo? Del Id?, ens obliga a preguntar-nos Freud; però ara no hi entrarem).

I és que veure l’entorn és segurament l’única via per poder-lo dominar, i dominar-lo és omplir el buit del despropòsit: és justificar-nos l’existència, suplint la carència a que el titànic Epimeteu, segons la mitologia grega, ens condemnà (la manca de «trets biològics distintius» en relació al conjunt del regne animal). Aquest do redemptor, simbolitzat en el foc, ens fou atorgat per Prometeu, el seu germà previsor, i és una metàfora de la Cultura. Però tal redempció s’esdevingué tan sols un miratge; mai s’arribà a consumar sinó que es capgirà, perquè la Cultura comporta una condemna insalvable: concebem l’eternitat i alhora sabem que som finits. També sabem que podem conèixer el Món (i per extensió, governar-lo) i encoratgem l’esperança que, coneixent, remuntem l’estadi en el que ens trobem enclavats: a mig camí entre la bestialitat i la divinitat. Ara bé, aquest precepte és germen d’una angoixa i d’una ànsia de desig insuperable i autodestructiva en les seves últimes conseqüències que es resumeix en el drama fàustic, l’episodi consegüent a la caiguda prometèica.

Partint d’aquestes claus interpretatives, l’enginyeria genètica suposa un pas més en el desmantellament de la potestat divina, sota l’impuls de la curiositat, el desig i la gana de Faust, per mitjà de la presa del control de la Natura, de la qual estem irremeiablement alienats, per bé que ens en desmarquem en el moment en que ens en fem els amos i senyors. Al mateix temps, l’enginyeria genètica exemplifica i fa palesa la nostra impotència humana: el màxim al que podem aspirar és a manipular la vida sota les lleis infranquejables de la biologia, del cosmos (que no és poc); però mai podrem crear del no res i, inevitablement, al final ens morirem.



[Daniel Pinyol. 4 de novembre del 2013]

El temps perdut

Estic a la classe d’Expressió Oral de la Llengua Catalana i em sento excessivament avorrit. Encara falta mitja hora aproximadament perquè s’acabi i, abans de perdre el temps sense fer res, prefereixo aprofitar-lo reflexionant.

La percepció del temps és relativa a cada situació i a l’estat anímic de cada persona. Això és gairebé sempre un factor negatiu perquè, quan s’està gaudint, el temps se’ns passa ràpidament; però quan no és així perquè estem avorrits o bé passant una estona desagradable pel motiu que sigui, se’ns passa molt lentament, encara que hagin transcorregut els mateixos minuts en els dos casos.

El temps que considerem perdut o desaprofitat, no el volem; volem que marxi, que es desfaci, que es mori. En el fons desitjaríem que no existís, però creiem que això és impossible, i com que ens és dolorós, ja sigui inconscientment o conscient, cerquem el mètode de suportar-ho de la forma més còmoda possible. Amb aquesta intenció procurem substituir allò negatiu, que fa d’aquest un temps perdut, per una realitat alternativa que nosaltres mateixos hem de crear, que ens permeti alterar la percepció temporal que tenim, de manera que allò que volem que passi, passi més ràpid.

Això es pot manifestar de formes diverses. Per una banda podem traslladar la nostra atenció exclusivament al nostre pensament, el qual, al seu torn, centrarem en altres circumstàncies de la nostra vida o del nostre entorn quotidià, o bé en elaborar construccions fictícies de qualsevol tipus mitjançant la imaginació. Però, en qualsevol cas, serà quelcom sense relació amb res del que hi ha dins la situació on originalment ens trobem i que intentem evitar. D’altra banda podem fixar-nos en la mateixa realitat de la situació en qüestió i transformar-la i distorsionar-la, o bé fixar-nos en algun element concret que es trobi en el context d’aquesta mateixa, excloent la nostra atenció de la resta, i prendre’l com a pretext per dur a terme el mateix procés mental. També podem optar per fer altres activitats, com ara dibuixar, escriure o llegir, depenent dels recursos que tinguem al nostre abast; però sigui com sigui, l’exercici psíquic és sempre imprescindible.

Finalment, pràcticament sense adonar-nos-en, hem aconseguit superar, liquidar o substituir l’estona de temps aparentment perdut que semblava que mai s’havia d’acabar. D’aquesta manera podem, en part, ser senyors del nostre temps i decidir aprofitar-lo quan sembla que les circumstàncies ens estan forçant a perdre’l.

“Recordeu que el dia 19 farem la segona prova escrita. Ho deixem aquí. Gràcies per la vostra atenció. Fins dimecres.”



[Daniel Pinyol. 23 de novembre del 2011]

Novembre

Ja ha arribat el novembre,

aquest fred i trist novembre.




Quan arriba el fred,

quan s’ acaba la calor,

quan comença la tardor,

la tardor del nostre cor.



Quan al teu voltant

les fulles perennes

dels arbres cauen,

i et sents cansat de pensar tant.



Quan es tanquen les flors,

quan no s’ esgoten les pors,

quan no es retenen els plors.

Quan toca ser forts.



Dirigeix la teva mirada al cel,

mira què preciós.

No estàs sol.

No deixis de somiar.



I veuràs com aquest fred i trist novembre,

no és tant trist i fred com sembla.



[Daniel Pinyol. 27 de novembre del 2008]