Estic a la classe d’Expressió Oral de la Llengua Catalana i em sento excessivament avorrit. Encara falta mitja hora aproximadament perquè s’acabi i, abans de perdre el temps sense fer res, prefereixo aprofitar-lo reflexionant.
La percepció del temps és relativa a cada situació i a l’estat anímic de cada persona. Això és gairebé sempre un factor negatiu perquè, quan s’està gaudint, el temps se’ns passa ràpidament; però quan no és així perquè estem avorrits o bé passant una estona desagradable pel motiu que sigui, se’ns passa molt lentament, encara que hagin transcorregut els mateixos minuts en els dos casos.
El temps que considerem perdut o desaprofitat, no el volem; volem que marxi, que es desfaci, que es mori. En el fons desitjaríem que no existís, però creiem que això és impossible, i com que ens és dolorós, ja sigui inconscientment o conscient, cerquem el mètode de suportar-ho de la forma més còmoda possible. Amb aquesta intenció procurem substituir allò negatiu, que fa d’aquest un temps perdut, per una realitat alternativa que nosaltres mateixos hem de crear, que ens permeti alterar la percepció temporal que tenim, de manera que allò que volem que passi, passi més ràpid.
Això es pot manifestar de formes diverses. Per una banda podem traslladar la nostra atenció exclusivament al nostre pensament, el qual, al seu torn, centrarem en altres circumstàncies de la nostra vida o del nostre entorn quotidià, o bé en elaborar construccions fictícies de qualsevol tipus mitjançant la imaginació. Però, en qualsevol cas, serà quelcom sense relació amb res del que hi ha dins la situació on originalment ens trobem i que intentem evitar. D’altra banda podem fixar-nos en la mateixa realitat de la situació en qüestió i transformar-la i distorsionar-la, o bé fixar-nos en algun element concret que es trobi en el context d’aquesta mateixa, excloent la nostra atenció de la resta, i prendre’l com a pretext per dur a terme el mateix procés mental. També podem optar per fer altres activitats, com ara dibuixar, escriure o llegir, depenent dels recursos que tinguem al nostre abast; però sigui com sigui, l’exercici psíquic és sempre imprescindible.
Finalment, pràcticament sense adonar-nos-en, hem aconseguit superar, liquidar o substituir l’estona de temps aparentment perdut que semblava que mai s’havia d’acabar. D’aquesta manera podem, en part, ser senyors del nostre temps i decidir aprofitar-lo quan sembla que les circumstàncies ens estan forçant a perdre’l.
“Recordeu que el dia 19 farem la segona prova escrita. Ho deixem aquí. Gràcies per la vostra atenció. Fins dimecres.”
[Daniel Pinyol. 23 de novembre del 2011]
