Els teus ulls, dues galàxies

 Els teus ulls, dues galàxies

I jo aquí sol, per fi m’enlairo.
Espurnes d’esperança a l’horitzó de l’etèria nit.
Sisplau, no em deixis mai.

 

La teva veu, la cançó del mar

I jo estirat sobre la sorra, els ulls tancats, 
el caliu del sol, la pell encesa.
La brisa m’acaricia. L’ànima, en pau.

 

Els teus ulls, dues galàxies

I al meu pit, explosions interdimensionals,
supernoves que de les cendres i la pols en suspensió
fan renéixer constel·lacions immenses.

 

Els teus ulls, dues galàxies

I jo, ínfim viatger que de cap s’hi vol llençar,
esquinçar l’enllaç que al coet m’estreny,
i no mirar enrere. Deixar-m’hi engolir.

 

(Forat negre, forat negre, forat negre
Oh forat negre negre negre,
fins on em portaràs?)

 

El temps és un miratge
i els teus ulls, dues galàxies

 

És Big-Bang el teu orgasme
Déu és un astronauta
És Big-Bang el teu orgasme
Déu és un astronauta

El temps és un miratge
i els teus ulls

Els teus ulls, dues galàxies 

Els quatre estats mentals bàsics del Karate tradicional

El nostre poder d’acció voluntària i l’ús que en fem comença i acaba en la nostra ment. Al ser aquesta un òrgan dèbil i difícil de comprendre i dominar ens veiem extralimitats. Per què, si no, en poc més del primer mes de l’any molts ja han tirat la tovallola en l’assoliment dels seus propòsits? El budisme ens parla de ‘la ment de mico’ per referir-se al fluid de pensaments constants i descontrolats que ens encalcen i ens paralitzen. Jeremies, el profeta, va escriure que el cor és més enganyós que totes les coses (17:9); i l’apòstol Pau en la seva carta als romans (7:19 – 24) es lamentava exclamant: «no faig el bé que vull, sinó que practico el mal que no vull», i tot seguit es maleïa a sí mateix amb un plany que tot sovint també podria ser el nostre. Sense alçar-nos ara, però, a l’esfera espiritual, vull fixar-me en el reialme de l’ànima, reflexionant sobre les seves casuístiques més immediates i palpitants en el desenvolupament de l’existència individual sobre el present.

Sortosament hi ha al nostre abast multitud de tècniques, pràctiques i mètodes que ens encaminen cap a la millora personal contínua i ens faciliten situar-nos en l’estat d’equilibri i benestar interiors que, al seu torn, ens permeten ajudar al nostre proïsme en lloc de resultar-li una càrrega. Aquests mètodes, tècniques i pràctiques han de concretar-se el màxim possible per ser aplicables, transformades en hàbits quotidians i arribar a ser efectives, tot desembocant en resultats tangibles.

En aquesta línia, he estat pensant en les quatre disposicions mentals bàsiques que s’han definit en el Karate al llarg dels segles de la seva tradició com a eines de la consciència del practicant per desenvolupar una actitud responsable, resolutiva, robusta i dinàmica. És bo recordar-les i tenir-les presents perquè els seus beneficis van molt més enllà de l’exercici marcial.

La primera disposició o estat mental que s’acostuma a ensenyar a l’aprenent novell (kohai) és l’anomenat zanshin, que es pot traduir del japonès com ‘la ment que roman’. El zanshin consisteix en sostenir un estat d’atenció relaxada; és a dir, en estar sempre alerta i despert en el moment i l’entorn presents, però d’una manera distesa, lleugera, fluida. No es tracta d’un estat en el què la concentració està focalitzada, sinó que suposa l’obertura dels sentits i la percepció a tots els estímuls que et rodegen sense menystenir l’activitat específica que tinguis entre mans en cada instant.

En segon lloc trobem el mushin o ‘la ment absent’. El mushin, malgrat la confusió que en pot generar el seu nom, es refereix a l’estat òptim de concentració, en el qual no hi ha cap distracció independentment del soroll que t’envolti. A la vista de la teva ment només hi ha allò que estàs fent. Tota la resta cau rere el teló de la irrellevància. Aquest estat està destinat a usos puntuals pel desgast energètic que es deriva de la seva intensitat. Normalment només s’aconsegueix sota pressió o en situacions de perill, insuflat per l’estrès de les circumstàncies. Però qui aprèn a inundar-s’hi voluntàriament adquireix un poder desinhibidor i potencialment hiperproductiu. El procés més comú per fer-ho és la monitorització conscient de la respiració, molt semblant al de la meditació.

El tercer és el fudoshin o ‘la ment inamovible’. Aquest estat o disposició de la ment es centra en el blindatge de la voluntat i consisteix en prendre la decisió de sostenir una determinació inflexible que no es deixi afectar per cap influència externa. Està enfocat vers la consecució d’objectius i permet liquidar els dubtes i la inseguretat. En paraules del sensei Jesse Enkamp, «It’s like being in a fortress that nothing can penetrate, or standing in the eye of a hurricane».

Finalment, però no menys important i útil, trobem el shoshin o ‘la ment del principiant’. El shoshin implica posar a un costat els nostres coneixements previs per adquirir-ne de nous, encara que siguem –o ens creiem– mestres, experts, erudits. És l’acció de desaprendre per aprendre. És el rebuig dels prejudicis i l’obertura més pura de la curiositat.

És probable que a qui no és karateka o no s’hagi introduït en el món del Budo aquests quatre estats mentals els sonin familiars i els hagin viscut en la pròpia pell. Però el fet de distingir-los conceptualment amb aquests o uns altres noms els converteix en instruments definits als quals ens podem acollir amb major decisió i seguretat quan la vida ho sol·liciti.

[Daniel Pinyol. 9 de febrer del 2018. Quadern de bitàcola, 2]

I si em faig un quadern de bitàcola?

Fa poc més de 4 anys, durant el meu últim curs de la carrera d’Humanitats a la universitat vaig realitzar una assignatura que es deia ‘Mitjans i tècniques de comunicació audiovisual’. En ella una de les activitats d’avaluació que se’ns va proposar va ser la redacció i lliurament d’11 «bitácoras»; una per setmana, des de la primera fins l’última.

–I què és això d’una «bitácora»?–, us preguntareu. Doncs bé, en primer lloc és una paraula castellana, llengua vehicular de l’assignatura, que en català es tradueix literalment com «bitàcola». Aquesta paraula, en aquest context concret, es fa ressò connotatiu de les entrades textuals que s’inscriuen en el quadern de bitàcola. Una bitàcola, doncs, és «un armari de forma generalment cilíndrica o prismàtica a la coberta d'un vaixell al costat de la roda del timó on va muntada l'agulla nàutica, mitjançant una junta de cardan [sic.] per tal que sempre es mantingui horitzontal tot i el balanceig i el capcineig del vaixell» (Wikipedia, 2016). Doneu-li un cop d’ull a la imatge que us en adjunto per visualitzar-lo.




El quadern de bitàcola va rebre aquest nom perquè es guardava dins d’aquest armari –especialment en temps pretèrits, quan els vaixells no acostumaven a tenir pont de comandament cobert–. En ell s’hi registraven per escrit les circumstàncies i l’evolució de la navegació, de manera que al final del trajecte quedava constància precisa del viatge en les seves principals dimensions i es constituïa així en una valuosíssima eina per les expedicions futures.

És fàcil deduir a partir d’aquesta explicació el tòpic literari de la vida –o qualsevol experiència, projecte o empresa– com un travessia oceànica i l’ús figurat del terme que designa aquest instrument nàutic per fer referència a la documentació del desenvolupament d’un procés de qualsevol mena. En aquest sentit, les «bitácoras» de l’assignatura de ‘Mitjans i tècniques de comunicació audiovisual’ consistien en l’escriptura de textos breus, d’entre 30 i 40 línies o unes 500 paraules, en els que l’alumne tenia l’oportunitat d’exposar els aprenentatges adquirits cada setmana en les classes magistrals tot vinculant-los amb les seves observacions personals de l’entorn. Recordo que se’m va fer feixuc; no tant perquè fos una tasca difícil, sinó perquè requeria atenció i perquè suposava una responsabilitat més a atendre. Però avui, al recuperar i rellegir els textos, me’n adono que va ser molt profitós. 

Aquestes «bitácoras» em van venir a la memòria el cap de setmana passat mentre teclejava sobre un document que vaig començar uns dies abans en el que estic intentant sistematitzar i organitzar la meva vida intel·lectual. Des de la meva adolescència l’escriptura introspectiva ha estat una de les poques pràctiques que m’han ajudat a trobar-me a mi mateix i a comprendre’m. He tingut diversos blogs i he omplert forces pàgines de llibretes i quaderns amb les meves paraules i pensaments. Però des de fa massa ja no escric així. No sé quant exactament. Potser des de que em vaig graduar. Per atzars de l’existència sobre els quals ara no reflexionaré, em trobo en un estat de sequera expressiva. Aquell document és una de les materialitzacions dels meus esforços conscients per recuperar-me globalment i redirigir la meva voluntat cap al perfeccionament de l’ésser. És lògic, doncs, que mentre hi treballava em vinguessin a la memòria les «bitácoras» i se’m plantegessin com a exercici a emprendre per recuperar aquesta faceta.

No em comprometré per escrit a una freqüència determinada, ni em vull encasellar en una extensió concreta per evitar l’amargor del sentiment de fracàs –tinc la convicció de que l’actitud idònia per la preservació de l’estabilitat emocional en el desenvolupament de tota iniciativa es compon d’un pessimisme sobri i moderat combinat amb un estoïcisme heroic que equilibrin l’espurna de l’esperança–; però sí que puc enunciar el que m’agradaria assolir: una publicació setmanal durant 15 setmanes de no menys d’una pàgina que es guiï per la filosofia que suggereix el sentit figurat del quadern de bitàcola. No tinc la intenció de concentrar-me en algun tema específic, sinó més aviat voldria anar bolcant el que vagi absorbint en el meu dia a dia. És probable que es reveli un fil conductor, però d’entrada no n’he apuntalat cap. Tampoc vull inclinar-me per una vessant excessivament personal, encara que els meus interessos i conviccions em serviran de brúixola.

Ningú sap què deparà el futur, però jo vull emprendre el viatge, i a mesura que avanci, poder-lo recapitular amb precisió. M’acompanyes?

[Daniel Pinyol. 2 de febrer del 2018. Quadern de bitàcola, 1]

El minut de silenci

Recordo els teus ulls refulgents en la foscor.

També el teu riure suau i melodiós.

Resplendies com una flor enmig del desert en què m’ofego.

A vegades somio. Et veig al final del passadís.

Obres una porta. Entres. Es tanca. Corro.

L’obro jo. Tot és buit. No queda res. Ja no hi ets.

Escolto la teva veu, escolant-se com una brisa suau

entre el silenci del soroll absurd que m’absorbeix l’esperit.

-Oh infernal neguit!-

M’ennuego amb els plors que no aconsegueixo alliberar

i em deixo caure del precipici de la desesperança.

D’un ensurt desperto, creient que ja sóc lliure
–del meu turment són trencades les cadenes!–
i que et puc tornar a abraçar.

Però segueixo mort sobre el llit en què em vas abandonar.

Torna’m la llum que la teva absència m’ha llevat.

In pacem non requiesco.



[Daniel Pinyol. 19 de gener del 2014]

De la creació que volia esdevenir-se creador

Dels mites sobre l’origen a la biotecnologia i l’enginyeria genètica

L’Home no pot crear i ho sap. L’Home sap que ha de morir però desconeix el significat de la mort. L’Home necessita entendre la realitat: donar-li nom, tal com Jahvé encomanà a Adam, el primer dels nostres, que fes amb totes les espècies que havia creat sobre la Terra en el principi dels temps (Llibre del Gènesi; capítol 2, versets 19 i 20). Tot allò que no té nom és incapaç de copsar-ho, i quelcom que arriba a comprendre li dóna immediatament un nom. L’enteniment humà és la visió cognitiva d’aquesta raça que manca de forma i propòsit dins el marc del Sistema Natural. Aquesta visió seva ha estat tradicionalment miop en gran mesura, però des de l’origen de la seva consciència s’ha esforçat per millorar (la consciència de qui? Del Jo? Del Súper-jo? Del Id?, ens obliga a preguntar-nos Freud; però ara no hi entrarem).

I és que veure l’entorn és segurament l’única via per poder-lo dominar, i dominar-lo és omplir el buit del despropòsit: és justificar-nos l’existència, suplint la carència a que el titànic Epimeteu, segons la mitologia grega, ens condemnà (la manca de «trets biològics distintius» en relació al conjunt del regne animal). Aquest do redemptor, simbolitzat en el foc, ens fou atorgat per Prometeu, el seu germà previsor, i és una metàfora de la Cultura. Però tal redempció s’esdevingué tan sols un miratge; mai s’arribà a consumar sinó que es capgirà, perquè la Cultura comporta una condemna insalvable: concebem l’eternitat i alhora sabem que som finits. També sabem que podem conèixer el Món (i per extensió, governar-lo) i encoratgem l’esperança que, coneixent, remuntem l’estadi en el que ens trobem enclavats: a mig camí entre la bestialitat i la divinitat. Ara bé, aquest precepte és germen d’una angoixa i d’una ànsia de desig insuperable i autodestructiva en les seves últimes conseqüències que es resumeix en el drama fàustic, l’episodi consegüent a la caiguda prometèica.

Partint d’aquestes claus interpretatives, l’enginyeria genètica suposa un pas més en el desmantellament de la potestat divina, sota l’impuls de la curiositat, el desig i la gana de Faust, per mitjà de la presa del control de la Natura, de la qual estem irremeiablement alienats, per bé que ens en desmarquem en el moment en que ens en fem els amos i senyors. Al mateix temps, l’enginyeria genètica exemplifica i fa palesa la nostra impotència humana: el màxim al que podem aspirar és a manipular la vida sota les lleis infranquejables de la biologia, del cosmos (que no és poc); però mai podrem crear del no res i, inevitablement, al final ens morirem.



[Daniel Pinyol. 4 de novembre del 2013]

El temps perdut

Estic a la classe d’Expressió Oral de la Llengua Catalana i em sento excessivament avorrit. Encara falta mitja hora aproximadament perquè s’acabi i, abans de perdre el temps sense fer res, prefereixo aprofitar-lo reflexionant.

La percepció del temps és relativa a cada situació i a l’estat anímic de cada persona. Això és gairebé sempre un factor negatiu perquè, quan s’està gaudint, el temps se’ns passa ràpidament; però quan no és així perquè estem avorrits o bé passant una estona desagradable pel motiu que sigui, se’ns passa molt lentament, encara que hagin transcorregut els mateixos minuts en els dos casos.

El temps que considerem perdut o desaprofitat, no el volem; volem que marxi, que es desfaci, que es mori. En el fons desitjaríem que no existís, però creiem que això és impossible, i com que ens és dolorós, ja sigui inconscientment o conscient, cerquem el mètode de suportar-ho de la forma més còmoda possible. Amb aquesta intenció procurem substituir allò negatiu, que fa d’aquest un temps perdut, per una realitat alternativa que nosaltres mateixos hem de crear, que ens permeti alterar la percepció temporal que tenim, de manera que allò que volem que passi, passi més ràpid.

Això es pot manifestar de formes diverses. Per una banda podem traslladar la nostra atenció exclusivament al nostre pensament, el qual, al seu torn, centrarem en altres circumstàncies de la nostra vida o del nostre entorn quotidià, o bé en elaborar construccions fictícies de qualsevol tipus mitjançant la imaginació. Però, en qualsevol cas, serà quelcom sense relació amb res del que hi ha dins la situació on originalment ens trobem i que intentem evitar. D’altra banda podem fixar-nos en la mateixa realitat de la situació en qüestió i transformar-la i distorsionar-la, o bé fixar-nos en algun element concret que es trobi en el context d’aquesta mateixa, excloent la nostra atenció de la resta, i prendre’l com a pretext per dur a terme el mateix procés mental. També podem optar per fer altres activitats, com ara dibuixar, escriure o llegir, depenent dels recursos que tinguem al nostre abast; però sigui com sigui, l’exercici psíquic és sempre imprescindible.

Finalment, pràcticament sense adonar-nos-en, hem aconseguit superar, liquidar o substituir l’estona de temps aparentment perdut que semblava que mai s’havia d’acabar. D’aquesta manera podem, en part, ser senyors del nostre temps i decidir aprofitar-lo quan sembla que les circumstàncies ens estan forçant a perdre’l.

“Recordeu que el dia 19 farem la segona prova escrita. Ho deixem aquí. Gràcies per la vostra atenció. Fins dimecres.”



[Daniel Pinyol. 23 de novembre del 2011]

Novembre

Ja ha arribat el novembre,

aquest fred i trist novembre.




Quan arriba el fred,

quan s’ acaba la calor,

quan comença la tardor,

la tardor del nostre cor.



Quan al teu voltant

les fulles perennes

dels arbres cauen,

i et sents cansat de pensar tant.



Quan es tanquen les flors,

quan no s’ esgoten les pors,

quan no es retenen els plors.

Quan toca ser forts.



Dirigeix la teva mirada al cel,

mira què preciós.

No estàs sol.

No deixis de somiar.



I veuràs com aquest fred i trist novembre,

no és tan trist i fred com sembla.



[Daniel Pinyol. 27 de novembre del 2008]