El minut de silenci

Recordo els teus ulls refulgents en la foscor.

També el teu riure suau i melodiós.

Resplendies com una flor enmig del desert en què m’ofego.

A vegades somio. Et veig al final del passadís.

Obres una porta. Entres. Es tanca. Corro.

L’obro jo. Tot és buit. No queda res. Ja no hi ets.

Escolto la teva veu, escolant-se com una brisa suau

entre el silenci del soroll absurd que m’absorbeix l’esperit.

-Oh infernal neguit!-

M’ennuego amb els plors que no aconsegueixo alliberar

i em deixo caure del precipici de la desesperança.

D’un ensurt desperto, creient que ja sóc lliure
–del meu turment són trencades les cadenes!–
i que et puc tornar a abraçar.

Però segueixo mort sobre el llit en què em vas abandonar.

Torna’m la llum que la teva absència m’ha llevat.

In pacem non requiesco.



[Daniel Pinyol. 19 de gener del 2014]